Hola, ¿me podrías decir si esta frase está en algún poema suyo, o si simplemente fue una rspuesta a algo que le preguntaron (en este último caso aluna sitio oficial donde lo pueda encontrar)?
De momento sólo leí lo del 11-s pero me pareció bastante interesante. Intentaré seguir tu blog.
Si bé és que Joan Maragall es sentia espanyol, també creia que Espanya havia d'acceptar Catalunya tal com era, no considerant la realitat política i lingüística com un fet marginal, sinó nacional, propi d'Espanya. Podríeu prendre el model suís. Per entredre-ho millor, llegiu Els tres cants de la guerra: Els adéus; Oda a Espanya i Cant del retorn, sobretot el segon (http://ca.wikisource.org/wiki/Visions_%26_Cants/Oda_a_Espanya), on planteja el que avui és el neguit que a molts catalans els fa ser independentistes: amb Espanya no hi ha res a fer. Ho diu el mateix Jordi Pujol, que tan ha fet perquè els catalans ens sentim bé dins Espanya. Si un segle més tard els catalans ens fem la mateixa pregunta que Joan Maragall, de què ha servit un segle de catalanisme? Des res? O bé per adonar-nos que l'únic camí és la separació i conviure com a veïns. Els matrimonis, quan no s'entenen, es separen. I el món no s'enfonsa. [Jordi-Carles Burillo, professor de literatura catalana]
Benvingut magister al meu bloc i gràcies pel teu comentari.
La comparació entre Espanya i Catalunya com un matrimoni és totalment inexacte. Catalunya i Espanya no són comparables, ja que la primera és part de la segona.
I sí, Maragall lluitava per la seva idea d'Espanya i això em sembla admirable. El que no em sembla tan bé és renegar de la teva Nació només perquè les coses no són com un vol. A això jo ho anomeno covardia.
Tant de bo el catalanisme polític prengués bon exemple de Maragall, segur que als catalans ens anava molt millor.
quan algú s'esforça per canviar quelcom que no li agrada no és un covard, sinó tot el contrari. Què ha de fer la gent que no se sent a gust amb una cosa, conformar-s'hi?
Joan Maragall té el mateix anhel que Rafael Casanova, ser espanyol, però dintre d'una Espanya que respecti les singularitats històriques de tots els pobles, i no d'una Espanya que veu aquestes singularitats com una nosa a eliminar o minimitzar, com la llengua.
Estic d'acord amb tu. I a mi m'agradaria viure en una Espanya més plural culturalment parlant. No em sembla bé, per exemple, amomenar al castellà espanyol, entenc que es faci internacionalment però tan espanyol és la llengua castellana com la catalana, o la basca, o la gallega, o l'aranesa...
I parlant de llengua aranesa...visita el web de la Generalitat i comprova si existeix la traducció a l'aranès. El nacionalisme català demana coses a l'Estat que ells mateixos no donen als demás...Pero si fa quatre dies que l'aranès té l'estatus de llengua oficial a Catalunya...
I no és un traïdor qui intenta canviar les coses, traïdor és qui renega de la seva terra.
Maragall lluitava per l´Espanya que creia millor, però no renegava d´ella.
Hola, ¿me podrías decir si esta frase está en algún poema suyo, o si simplemente fue una rspuesta a algo que le preguntaron (en este último caso aluna sitio oficial donde lo pueda encontrar)?
ResponderEliminarDe momento sólo leí lo del 11-s pero me pareció bastante interesante. Intentaré seguir tu blog.
Gracias. Un saludo
Leí en algún libro esa frase de Joan Maragall pero no recuerdo que libro fue. Cuando vi esta imagen en internet no dudé en incluirla en mi blog.
ResponderEliminarMuchas gracias por interesarte por mi blog, espero que puedas seguir escribiendo tus opiniones en las diferentes entradas.
Un saludo.
Joan Maragall dice esa frase en su artículo "Visca Espanya!" de 1907.
ResponderEliminarSi bé és que Joan Maragall es sentia espanyol, també creia que Espanya havia d'acceptar Catalunya tal com era, no considerant la realitat política i lingüística com un fet marginal, sinó nacional, propi d'Espanya. Podríeu prendre el model suís. Per entredre-ho millor, llegiu Els tres cants de la guerra: Els adéus; Oda a Espanya i Cant del retorn, sobretot el segon (http://ca.wikisource.org/wiki/Visions_%26_Cants/Oda_a_Espanya), on planteja el que avui és el neguit que a molts catalans els fa ser independentistes: amb Espanya no hi ha res a fer. Ho diu el mateix Jordi Pujol, que tan ha fet perquè els catalans ens sentim bé dins Espanya. Si un segle més tard els catalans ens fem la mateixa pregunta que Joan Maragall, de què ha servit un segle de catalanisme? Des res? O bé per adonar-nos que l'únic camí és la separació i conviure com a veïns. Els matrimonis, quan no s'entenen, es separen. I el món no s'enfonsa. [Jordi-Carles Burillo, professor de literatura catalana]
ResponderEliminarBenvingut magister al meu bloc i gràcies pel teu comentari.
ResponderEliminarLa comparació entre Espanya i Catalunya com un matrimoni és totalment inexacte. Catalunya i Espanya no són comparables, ja que la primera és part de la segona.
I sí, Maragall lluitava per la seva idea d'Espanya i això em sembla admirable. El que no em sembla tan bé és renegar de la teva Nació només perquè les coses no són com un vol. A això jo ho anomeno covardia.
Tant de bo el catalanisme polític prengués bon exemple de Maragall, segur que als catalans ens anava molt millor.
Una abraçada.
quan algú s'esforça per canviar quelcom que no li agrada no és un covard, sinó tot el contrari. Què ha de fer la gent que no se sent a gust amb una cosa, conformar-s'hi?
ResponderEliminarJoan Maragall té el mateix anhel que Rafael Casanova, ser espanyol, però dintre d'una Espanya que respecti les singularitats històriques de tots els pobles, i no d'una Espanya que veu aquestes singularitats com una nosa a eliminar o minimitzar, com la llengua.
Estic d'acord amb tu. I a mi m'agradaria viure en una Espanya més plural culturalment parlant. No em sembla bé, per exemple, amomenar al castellà espanyol, entenc que es faci internacionalment però tan espanyol és la llengua castellana com la catalana, o la basca, o la gallega, o l'aranesa...
ResponderEliminarI parlant de llengua aranesa...visita el web de la Generalitat i comprova si existeix la traducció a l'aranès. El nacionalisme català demana coses a l'Estat que ells mateixos no donen als demás...Pero si fa quatre dies que l'aranès té l'estatus de llengua oficial a Catalunya...
I no és un traïdor qui intenta canviar les coses, traïdor és qui renega de la seva terra.
Maragall lluitava per l´Espanya que creia millor, però no renegava d´ella.
Visca Espanya!
Visca l´Espanya catalana!
Visca spanya!
ResponderEliminar