EL NOSTRE NOM ORIGINAL
"Hispània" prové del fenici i-span-ya (fenici <איספני>), un terme llatinitzat pels romans i el seu ús està documentat des del segon mil•lenni abans de Crist, en inscripcions ugarítiques. (1)
El significat de la paraula Hispània és “illa on es baten metalls”. La “i” tant en hebreu com en fenici, significaria “illa” o “costa”; “Span” de l’arrel spy significaria “revestir de plaques de metall”. La terminació “ya” s’explicaria com a terminació de nom d’ofici, documentat en ugarític. (2)
Els fenicis van ser els primers a batejar-nos i van constituir la primera civilització no ibèrica que va arribar a la península per expandir el seu comerç i que va fundar ciutats com Cadis, Màlaga o Eivissa, entre altres.
ROMA
Amb Roma Espanya aconsegueix la seva primera fórmula d'unitat, cultural i històrica, i política, com a província de l’Imperi.
La dominació romana a Hispània va durar més de sis segles; encara que a la zona càntabra va ser d'uns dos segles menys, tota Hispània va quedar profundament romanitzada; la llengua, la cultura, les lleis, els costums, la religió de Roma es van imposar tan profundament, que les seves petjades encara perduren. (3)
El terme Hispània a més d’al•ludir a un determinat territori, és a dir, a la península i les seves terres adjacents (Illes Balears), feia referència als seus habitants, així com també s'esmentava amb aquesta expressió a una sèrie de costums, més o menys similars, que desenvolupaven els pobladors d’aquestes terres, als quals se’ls anomenava amb el suggestiu terme de hispani. (4)
Com ens explica Luis Suárez Fernández els hispani “seguien sent considerats com una comunitat ben definida dins del variat conjunt mediterrani”. (5)
CAIGUDA DE ROMA, ESPANYA COM A REGNE INDEPENDENT
Amb la caiguda de Roma Espanya passa a ser un Estat independent, un Regne, el Regne visigot espanyol.
L’any 475, Euric rep una espècie d'investidura romana per al conjunt d’Hispània, de mans del penúltim emperador de Roma, convertint-se en el primer rei d’Espanya. (6) Espanya, per tant, adquireix la primera fórmula de la seva unitat històrica de forma independent (després de la unitat romana) de mans d'una Roma agonitzant.
Els visigots, a diferència dels francs, els germans, els angles, els saxons, els burgundis i els llombards, mai van substituir el nom llatí del seu territori per un propi, anomenant al seu regne Hispània. En les acaballes del període visigot el terme Hispània s’abreujava en ocasions fins a convertir-se en Spania i els seus reis eren de vegades denominats “reges Spaniae”. (7)
Els gots assimilen la llengua, la cultura, els costums i la religió dels hispans i, sota les ruïnes de la Hispània romana, funden la Hispània goda.
L'ESPANYA VISIGODA
El Regne visigot espanyol va passar per diverses fases on va aconseguir la unitat cultural, religiosa, territorial i jurídic-política que van convertir al Regne visigot en una nació.
Unitat cultural: els visigots, malgrat ser un dels pobles bàrbars més romanitzats, van trobar a Hispània una societat totalment romanitzada (en la seva immensa majoria) el que va fer que adoptessin la cultura i tradicions dels hispans, inclosa la llengua llatina.
I com a gran representant de la cultura espanyola del Regne visigot tenim a Sant Isidor de Sevilla, que va ser el gran polígraf occidental de la seva època i realment l'erudit espanyol més influent de tots els temps. Sant Isidor es referia al Regne visigot denominant-ho “Pàtria” de “els pobles de tota Espanya”. (8)
Per l’ historiador Jacques Fontaine això va constituir “la gènesi de la ideologia hispà-gòtica”, generant “una espècie de nacionalisme cultural”. (9)
Aquest nacionalisme cultural ho podem trobar en les Etimologies de Sant Isidor de Sevilla, escrites en plena maduresa, entre el 627 i el 630, en les quals podem trobar el seu "De Laude Spaniae", fervent demostració del seu sentiment nacional per Espanya:
"De totes les terres, quantes hi ha des d’Occident fins a l’Índia, tu ets la més bella, oh sacra Espanya, mare sempre feliç de prínceps i de pobles! Bé se't pot dir reina de totes les províncies....; el teu honor i ornament del món, la més il•lustre porció de la terra, en qui la gloriosa fecunditat de la raça goda es recrea i floreix. Natura es va mostrar pròdiga a enriquir-te; tu, exuberant en fruites, plena de vinyes, alegre en messes..., tu abundes de tot, assentada deliciosament en els climes del món, ni torrada per les cremors del sol, ni enrederada per glacial inclemència... Tu vences al Alfeu en cavalls, i al Clitumno en bestiars; no enveges les arbredes i les pastures de Etrúria, ni els boscos d'Arcàdia...
Rica també en fills, produeixes els prínceps imperants, alhora que la porpra i les pedres precioses per adornar-los. Amb raó et va cobejar Roma, cap de les gents, i tot hi que et va esposar la vencedora fortalesa Romulea, després el florentíssim poble god, després de victorioses peregrinacions per altres parts de l'orbe, a tu va estimar, a tu va raptar, i et gaudeix ara amb segura felicitat, entre la pompa règia i el faust de l’Imperi".
Per a Menéndez Pidal aquesta lloança a Espanya “és el cant auroral de l'alosa que acompanya als esposoris d'Espanya amb el poble god i anuncia l’adveniment de la nova nació”. (10)
Sant Isidor va escriure això molts segles abans que existissin Castella, Aragó, Catalunya, València, Portugal... Espanya era, en ple segle VII, la Pàtria, la Nació, dels hispans.
Unitat religiosa: el 8 de maig de 589 en el III Concili de Toledo Recared ratifica la seva conversió al catolicisme. Per al professor Teodoro González aquesta conversió “és l'acte fonamental del regnat de Recared, i per mi, el més important de tota la història d'Espanya per les seves implicacions polítiques i religioses. Es posaven amb ell els fonaments d'una nova nacionalitat espanyola, en aconseguir la unitat religiosa i política del poble invasor i dels habitants hispà-romans de l’Espanya visigoda. Llavors adquireixen tots els habitants d’Espanya la convicció que formen un poble, una nació, eliminant, a més, els obstacles que poguessin existir per arribar a la fusió de races”. (11)
Els visigots van presidir una cultura religiosa enormement desenvolupada per a l’època i van començar a formar un tipus especial d'ideologia i d’identitat règia, de manera que en cert moment del segle VII la monarquia visigoda representava un model polític i religiós tan desenvolupat com uns altres que es podien trobar a Occident. (12)
Unitat territorial: els visigots lluiten per fer fora del seu regne als altres pobles assentats en ell i recuperar així la unitat territorial romana.
Leovigild l'any 585 venç definitivament als sueus, convertint-se en el gran restaurador de la unitat d’Espanya.
Unitat que va consumar el rei visigot Suintila en el 624 en expulsar definitivament als bizantins.
El Regne visigot espanyol era un territori definit amb precisió, en realitat, el primer Estat cristià i europeu a comptar amb una exacta definició geogràfica. Cap dels seus contemporanis la va tenir, ni doctrinal ni territorial. (13)
Unitat jurídic-política: la unitat catòlica, rubricada amb la unitat territorial, va aconseguir el seu zenit amb la unitat jurídica quan en el 654 Recesvint va promulgar el “Liber Iudiciorum” o “Fuero Juzgo” (nom amb el qual va ser traduït en temps de Ferran III de Castella).
El codi comprenia dotze volums que tractaven de forma sistemàtica els aspectes legislatius del Regne. A partir d’aquest moment tant gots com hispans es regirien per les mateixes lleis.
Per fi la població hispana i goda veia culminar el procés de la unificació poblacional. (14)
La primera pedra, d’aquesta unitat poblacional, la va posar Leovigild amb el seu “Codex Revisus”, en 573, suprimint la odiada llei que prohibia els matrimonis mixtos, entre hispans i gots, fet que va produir la unitat ètnica dels dos pobles que va fer desaparèixer les paraules “gothi” i “romani”, substituïdes ara per “hispani”. (15)
El IV concili de Toledo, celebrat al desembre de 633, al•ludia al conjunt de la població, considerant-la part d'una única “gens et pàtria” (poble i pàtria). (16)
El “Fuero Juzgo” va ser el codi jurídic més extens de la seva època, relativament el més complexa, i durant uns sis segles va ser seguit de diverses maneres en tots els estats hispànics, sense excepció. (17)
Com hem vist el mite que Espanya neix amb els Reis Catòlics queda totalment desterrat.
Un cronista de l’època, Mossèn Diego de Valera, es va dirigir a Ferran el Catòlic indicant-li el següent:
“es profetizado de muchos siglos acá que no solamente seréis señor de estos reinos de Castilla y Aragón, que por todo derecho vos pertenecen, más avréis la monarchía de todas las Españas e rreformaréis la silla ymperial de la ínclita sangre de los godos donde venís”. (18)
Clar exemple que el nou Estat creat amb la unió de Castella i Aragó era la recuperació, encara inacabada (faltaven Navarra, Granada i Portugal), de l’antic Estat visigot.
LA PÈRDUA D'ESPANYA
El 19 de juliol de l’any 711, en les ribes del Guadalete, les tropes àrabs i berbers de Tàriq derroten completament a l'exèrcit visigot del rei Roderic, víctima de la traïció dels fills de Vítiza i els seus afins.
Va haver-hi una segona batalla a Écija, on ja no es va repetir la traïció del Guadalete i els invasors van sofrir una gran mortaldat, però van guanyar la batalla.
Tàriq va avançar com una fletxa fins a la capital del Regne, Toledo, on va defraudar als vitizans, que esperaven l'entronització d'un dels seus. Tàriq, que va conquistar Toledo amb l'eficaç cooperació dels jueus, va menysprear als traïdors i va assumir el Regne d’Espanya en nom del califa de Damasc. Era el dia de Sant Martí, 11 de novembre de 711, data que marca la pèrdua d'Espanya. (19)
A la Crònica Mossàrab de l’any 754 podem llegir com “Roderic va perdre miserablement, a més del seu poder, la seva pàtria”. (20)
RECONQUESTA
Amb la Reconquesta es pretenia recuperar la “Espanya perduda” (21), el Regne visigot espanyol, per això els primers reis hispans són nobles visigots, que basen la seva legitimitat en aquesta ascendència. (22)
Fins i tot entre els mossàrabs (cristians en territori musulmà) s’enyorava aquella “Espanya perduda” en el tràgic any 711, com comprovem en la citada Crònica Mossàrab.
La idea de la reunificació hispànica va estar sempre latent durant tota la Reconquesta, i tots els regnes cristians tenien aquest objectiu, com es demostra en els textos històrics. (22)
Els francs diferenciaven els territoris d'Espanya de la resta de les seves possessions i donaven a la part cristiana d'Espanya, que d'ells depenia, unes lleis pròpies i diferents a la resta de territoris. A Espanya la consideraven una unitat política i jurídica diferent a qualsevol dels seus altres territoris. Carlemany i els seus immediats successors van crear un règim especial, de privilegi, l’anomena’t “règim dels hispans”. (23)
El territori hispà conquistat als àrabs pels francs va ser anomenat amb el significatiu nom de Marca Hispànica (origen de Catalunya).
EL CONCEPTE D'ESPANYA
Totes les variants del terme Hispània, tant llatines (Spaniae, Spania…) com en llengua romanç (España, Espanya, Espanha…) signifiquen el mateix i fan al•lusió a tota la nostra península (i les seves terres adjacents, les Illes Balears).
El concepte del terme Espanya comença a desvirtuar-se amb la unió de les corones de Castella i Aragó.
Amb la unitat de les dues Corones molts, des de l’estranger (24), comencen a anomenar “reis d'Espanya” als Reis Catòlics, títol que rebutgen per no ser reis de Navarra i Portugal.
“…Isabel i Ferran (els Reis Catòlics), els qui refusen la titulació de “reis d’Espanya” proposada pel Consell Real una vegada reunida la major part de la península, perquè sense Navarra i Portugal estava incompleta”. (25)
Però molts ja els anomenen reis d’Espanya, amb les consegüents protestes dels reis portuguesos, (26) i així anomenaran als seus successors. El canvi de dinastia (a una dinastia estrangera, els Àustrias) i el gir dels interessos polítics cap a l'Imperi faran la resta.
Fins al segle XVIII els mateixos portuguesos es denominen a ells mateixos espanyols. Així anomena als portuguesos el també portuguès Luis de Camões, el poeta més important de la història en llengua portuguesa, que els defineix com:
"Uma gente fortíssima de Espanha". (27)
Per a més informació: http://portugalhispanico.blogspot.com/
Aquesta identificació del terme Espanya amb la unió de Castella i Aragó (i més tard Navarra) farà que els portuguesos, per diferenciar-se de l'altre Estat peninsular, deixin de anomenar-se espanyols, i amb això perdin gran part de la seva identitat, i el terme Espanya quedi, irremeiablement (o potser no…), desvirtuat.
NOTES:
(1) Mª Cruz Fernández Castro: “La península ibérica en época prerromana”, al capítol “Los inmigrantes fenicios”, pàgina 40.
(2) Jesús Luis Cunchillos: “Nueva etimología de la palabra Hispania”, Actas del IV Congreso Internacional de Estudios Fenicios y Púnicos, Vol. I, Cádiz 2000, pàgines 217-225.
(3) Marcelo Capdeferro: “Otra historia de Cataluña”, pàgina 20.
(4) Julio Valdeón Baruque: “La Reconquista”, pàgina 24.
(5) Luis Suárez Fernández: “Hispania: los fundamentos de la Nación española”, a la Real Academia de la Historia, España como nación, pàgina 21.
(6) Ricardo de la Cierva: “Historia total de España”, pàgines 125 y 126.
(7) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 81.
(8) Jacques Fontaine: “Isidoro de Sevilla”, pàgina 284.
(9) Jacques Fontaine: “Culture et spiritualité en Espagne du IV au VII siècle”, pàgina 38.
(10) Ramón Menéndez Pidal: “España y su historia”, Vol. I, pàgina 213.
(11) Ricardo García Villoslada, Manuel Sotomayor, Teodoro González García, Pablo López de Osaba: “Historia de la Iglesia en España: La Iglesia en la España romana y visigoda siglos I-VIII”.
(12) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 82.
(13) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 81.
(14) Juan Antonio Cebrián: “La aventura de los godos”, pàgina 187.
(15) Vicente Ángel Álvarez Palenzuela (Coord.): “Historia de España de la Edad Media”, pàgina 49.
(16) Gonzalo Martínez Díez y Félix Rodríguez Barbero: “La Colección Canónica Hispana”, Vol. V, pàgines 248-253.
(17) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 79.
(18) Julio Valdeón Baruque: “La Reconquista”, pàgina 174.
(19) Ricardo de la Cierva: “Historia total de España”, pàgines 150 y 151.
(20) John V. Tolan: “Sarracenos”, pàgina 111.
(21) Jesús Laínz: “Adiós, España”, pàgina 82: El lament per l’Espanya perduda a Guadalete, que ja trobem a la Crònica Mossàrab de l'any 754, va ser compartit per tots els peninsulars, d'una punta a l'altra. El navarrès Rodrigo Jiménez de Rada (1170-1247) va escriure: “Ai dolor! (…) aquest regne tan notable, tan distingit, brandada contra si mateix la pròpia espasa (…) es va esfondrar en els prolegòmens d'un sol atac. I van ser conquistades totes les ciutats d’Espanya”.
(22) Luis Íñigo Fernández: “España: historia de una nación inacabada”, pàgina 134: Els textos pioners d'aquella rudimentària historiografia medieval, que daten de finals del segle IX, la “Crònica Albeldense” i la “Crònica d’Alfons III”, legitimen ja als primers reis sobre la base de la continuïtat dinàstica respecte als seus predecessors gots; descriuen la derrota de don Roderic a Guadalete com la “pèrdua d’Espanya” i defineixen amb claredat meridiana el seu programa polític: la “Hispaniae salus”, “la salvació d’Espanya”.
(23) Ferran Soldevila: “Història de Catalunya”, pàgina 37.
(24) Julio Valdeón Baruque: “La Reconquista”, pàgina 177: “Molt significatiu va ser el que va dir el conegut humanista italià Pere Màrtir d’Angleria, qui va acabar assentant-se en terres hispanes: `Reis d’Espanya diem a Ferran i Isabel perquè posseeixen el cos d’Espanya; i no obsta, perquè no els diem així, el que falta d'aquest cos dos ditets, com són Navarra i Portugal´”.
(25) Fernando García de Cortázar y José Manuel González Vesga: "Breve Historia de España", pàgina 29.
(26) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 166: “Ferran (el Catòlic), per exemple, va parlar de la Corona d'Espanya durant un acte públic en 1514. En aquestes rares ocasions la Corona de Portugal mai trigava a presentar les seves queixes, perquè la idea que el terme Espanya al•ludia a tota la Península seguia estant molt arrelada, i així es mantindria fins a ben entrat el segle XVIII”. (…) “Fins a on jo sé, l'última gran ocasió en la qual la Corona portuguesa va qüestionar la utilització de les expressions Corona d’Espanya o Monarquia d’Espanya per al•ludir als governants de Madrid va ser en l’època de la Pau de Utrecht de 1714”.
(27) Luís de Camões: “Os Lusíada”, (1572) Canto I, estrofa XXXI.
¿Qué cosa es la España?
ResponderEliminar“Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725”, d’En Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
He advertido con el trato de diferentes naciones […] que muchos que son considerados instruidos en la historia, reciben notorias equivocaciones respeto a la España y no pocos crehen que los reynos y provincias que contiene la España (a la excepcion del reyno de Portugal) tienen un mismo idioma, las mismas leyes, exsempsiones, costumbres y los mismos traxes. Para apagar semejantes equivocaciones, me valdré de algunas similitudes o comparaciones. […]
Aunque todo el continente de la España se nombran sus naturales en comun españoles, eran y son distinctos y conservaron mucho tiempo hasta que entrasen a posseherla los reyes que reynaron en Castilla. Los reyes eran distinctos y sus tierras con distinctos nombres, como por exemplo reyes de Leon, de Portugal, de Asturias y condes de Castilla, y después reyes. Navarra y Aragon tuvieron reyes, Cantabria tuvo duques, Cathaluña condes de Barcelona y cada reino y provincia tenia distinctas leyes, costumbres, idioma y p[r]errogativas. Y tuvieron entre si sangrientas guerras, como sumariamente se referirá en este resumen. Hasta nuestros dias eran distinctas las leyes de la Corona de Aragon de todos los otros reynos de que se compone, en el continente de la España, de Aragon, Valencia y Cathaluña. En Viscaya, Navarra, Asturias, y Galicia, se conservan oy dia diferentes p[r]errogativas como sombra de las que gosavan.
Eran estas naciones, en el continente de la España, distinctas en leyes, costumbres, trajes y idiomas. En leyes como es de ver en sus particulares estatutos; en costumbres y trajes, lo advertirá el que viajare; en idiomas, son 4 distinctos, esto es portugues, viscaino, cathalan, castellano o aragones, que es el mismo idioma […]. Assimismo otro idioma que se usa en el reyno de Valencia y es lo mas se parece al idioma cathalan.
Con esto se ve claro que los portugueses, castellanos, leoneses, viscainos, asturianos, gallegos y navarros son distinctas naciones dentro del continente de la España. Assimismo los aragoneses, cathalanes y valencianos no son todos unos: aunque estas 3 naciones, de muy atrassados siglos, estan unidas y jamas entre si tuvieron guerras, como las uvo entre leoneses, castellanos y gallegos. Del que se manifiesta que aunque todas las naciones que ay en el continente de la España se nombran con la voz comun de españoles, son muy diferentes en genios, inclinaciones, leyes, costumbres, trajes y lenguaje. […]
Toda la España contiene los reynos, señorios y provincias siguientes: los reynos de Portugal [y […] de los Algarbes], que pertenecen a rey separado; el reyno de Castilla y los pertenecientes a esta corona, como son los reinos de Leon, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Galicia, de Sivilla, de Cordova, de Murcia, de Jaen, de Algezira, de Gibreltar, las señorias de Vizcaya, con las provincias de Alaba i Gipuscua, assimismo Asturias antes reyno, aora Principado; estos son los titulos en que se nombra como a rey de Castilla. Contiene a mas d•esto la España los reynos de Aragon, de Valencia y reyno de Mallorca, isla en el Mediterraneo con las islas de Menorca y Ivissa, el condado de Barcelona, que se nombra el principado de Cathaluña, y los condados de Roselló y Cerdaña pertenecientes a la Cathaluña, que oy posee la Francia. Todos estos estados componen la Corona de Aragon y juntos la España.
Muchas gracias por la aportación Joaquim, muy interesante.
ResponderEliminarUn saludo.
De res ^^. Gràcies a tu per publicar-lo. Tens messenger?
ResponderEliminarMillor parlem per facebook, sóc Javi Hispánico Verdaguer.
ResponderEliminarEspaña no es España sin Portual!
ResponderEliminarPropongo el nombre de Casispania para la selección!
España no significaba "territorio de conejos" ?
ResponderEliminarVamos, es lo que estudie yo en Latín, aunque quizás pueda tener más de una interpretación.
Saludos
Pues parece ser que no Ruben.
ResponderEliminarUn saludo.
Visca la nostra Nació, Espanya!
ResponderEliminarVisca sempre Espanya!
Gracias Javi Hisspánico por el gran blog.
Visca la nostra nació espanyola: Catalunya! Visca Espanya federal! I visca el Rei!
ResponderEliminarVisca la nostra nació espanyola: Catalunya! Visca Espanya federal! Visca el Rei!
ResponderEliminarPer cert, no et trobo a facebook.
ResponderEliminarAqui tens la direcció:
ResponderEliminarhttp://www.facebook.com/pages/Blog-El-Principat-de-Catalunya/126661554052089
fill meu, amb els respectes, la vostra Espanya unificada (les mateixes lleis, impostos, etc.) comença amb Felip V i a la força. La Hispània visigoda no era ni Espanya, ni unificada, ni res. Primer, era una calamitat espantosa (lleis diferents per cada ètnia, persecucions de jueus, guerres privades) i en segona instància no es corresponia -en res- amb els límits actuals de l'estat. Us valdria més basar l'unionisme o el que sigui que defenseu amb paràmetres actuals, perquè brandant la història teniu totes les de perdre
ResponderEliminarmés enllà d'això, et felicito pel teu to constructiu
L’hispanista estranger més prestigiós, Stanley G. Payne, no opina com tu de l’època visigòtica així que em permetràs que em refiï més d’ell, sobretot tenint en comte que no has sigut capaç d’aportar cap dada o informació que recolzi els teus arguments.
ResponderEliminarRellegeix l’article que està ple de bibliografia.
Payne ha escrit llibres molt respectables i necessaris sobre el segle XX. Si et bases amb l'única obra que no parla de la contemporaneïtat i que (oh!) té el títol de "Una historia única"...
ResponderEliminarMira autors espanyols com Míguez, per exemple, gens sospitós. I per favor, el fuero juzgo no va existir fins el 654 (lleis unificades) i les següents generacions fins la entrada de l'Islam van ser pràcticament de guerres contínues des de Wamba. La delimitació clara de les fronteres i tal és un argument fluix(íssim): amb el futur Portugal a dins, els sueus fins quasi el segle VII a Galícia, la Septimània dins el regne, els bascons en rebel·lia i els bizantins a la Bètica. Balears i Canàries anaven a la seva bola (i avui són part de l'estat).
I no parlem ja del tema de la disgregació del poder central i la desploblació de les ciutats, que a la universitat és el que més es ressalta sobre el període. Sí, sorpresa, he estudiat història i en sóc doctor.
Et recolzes en Cebrián (escriptor de ficció) i Menéndez Pidal... (Menéndez Pidal!)
Payne és historiador del segle XX, Fontaine historiador cultural... (que sí, Isidoro de Sevilla va ser un gran, però ens hauríem de fiar també del que s'ha trobat a les necròpolis, la història del poble menut)
Abans de criticar el nacionalisme català, fes autocrítica de l'espanyol.
Ara ja se quin és el problema, que compares un “Estat” del segle VII amb un del XXI. A mes a mes la construcció del regna visigot espanyol va ser de forma progressiva, como tots els regnes, i va ser quan estava acabant la seva estructura quan va ser destruït.
ResponderEliminarQue el teu únic argument per criticar a Payne, considerat el millor hispanista estranger, sigui el títol d’una de les seves obres em dona una idea del bon estudiant que vas ser...
Quan dius 'regna' és 'regne'. El tema dels visigots l'has tret tu per justificar la pressumpta existència d'Espanya el segle VII. I per cert que el regne visigot avançava cap a la desintegració, si no, com t'expliques la crida a l'intervenció dels musulmans? I com t'expliques que uns pocs milers (10.000 ó 12.000) tombessin un regne tan unit?
ResponderEliminarEra un estat aristocràtic de germànics sobre una immensa majoria de població pagesa sotmesa a la servitud, descendents de les tribus que hi havia abans dels romans. Res més.
Monedes visigodes que parlin d'Hispània? Cap. La idea d'unitat peninsular i nació hispànica s'ha inferit des de la modernitat.
La tendència històrica a Europa fins el segle X és la disgregació de l'estat tardoantic. Ho desconeixes fins al punt que només aportes historiadors contemporanis o franquistes a la bibliografia. Pots agafar-ne d'espanyols actuals, com Míguez, o anglosaxons com Thompson i Collins, especialistes en l'època. Problema? Els historiadors que hom recomanaria per entendre el període dels estats germànics a Europa no van escriure allò que voleu llegir.
Un regne en procés de desintegració que al 654 el seu rei, Recesvint, va promulgar el “Liber Iudiciorum”. El codi comprenia dotze volums que tractaven de forma sistemàtica els aspectes legislatius del Regne. A partir d’aquest moment tant gots com hispans es regirien per les mateixes lleis. Si això no es unificar un regne… Suposo que per tu uneix mes la llegenda que figura en una moneda que la llei.
ResponderEliminarCom ja he dit l’Estat visigot espanyol va ser un projecta inacabat per culpa d’una invasió.
I per cert, com es pot simplifica tant la caiguda del regne visigot? Ara si que dubto que hagis estudiat historia. Saps quan de temps van tardar els romans en conquerir Hispania? 200 anys. Segons la teva simplista argumentació els romans es van trobar a Hispania un Estat fort i unit... Fa riure!
Bé, no se molt bé on vols arribar amb aquesta discussió. Has donat la teva opinió sobre el tema, i em sembla perfecte. Jo faré cas als historiadors de veritat.
Teodoro González, sobre la conversió de Recared al catolicisme: “és l'acte fonamental del regnat de Recared, i per mi, el més important de tota la història d'Espanya per les seves implicacions polítiques i religioses. Es posaven amb ell els fonaments d'una nova nacionalitat espanyola, en aconseguir la unitat religiosa i política del poble invasor i dels habitants hispà-romans de l’Espanya visigoda. Llavors adquireixen tots els habitants d’Espanya la convicció que formen un poble, una nació, eliminant, a més, els obstacles que poguessin existir per arribar a la fusió de races”.
Stanley G. Payne: “El Regne visigot espanyol era un territori definit amb precisió, en realitat, el primer Estat cristià i europeu a comptar amb una exacta definició geogràfica. Cap dels seus contemporanis la va tenir, ni doctrinal ni territorial”.
Vicente Ángel Álvarez Palenzuela: “Leovigild amb el seu “Codex Revisus”, en 573, suprimint la odiada llei que prohibia els matrimonis mixtos, entre hispans i gots, fet que va produir la unitat ètnica dels dos pobles que va fer desaparèixer les paraules “gothi” i “romani”, substituïdes ara per “hispani””.
Gonzalo Martínez Díez y Félix Rodríguez Barbero: “El IV concili de Toledo, celebrat al desembre de 633, al•ludia al conjunt de la població, considerant-la part d'una única “gens et pàtria” (poble i pàtria)”.
I per suposat el concepte d’Espanya d’ Isidor de Sevilla, que va viure en aquella època, en el seu “De Laude Spaniae”, i que es referia al Regne visigot denominant-ho “Pàtria” de “els pobles de tota Espanya”. Per l’ historiador Jacques Fontaine això va constituir “la gènesi de la ideologia hispà-gòtica”, generant “una espècie de nacionalisme cultural”.
Crec que el tema no dóna més de sí.
T'hauré d'escanejar el meu títol de doctor i tu em passes el teu. És ofensiu, a no ser que t'ho creguis, fer paral·lelismes de la descomposició dels visigots i anar 900 anys enrere amb els romans. Payne és un gran historiador, del s. XX, s'oblida que Clodoveu es va convertir el 496 al catolicisme (per això de doctrinal). Busca'm un medievalista estranger amb prestigi, sisplau. Fontaine està bé -però nacionalisme cultural és el de les elits!, som al segle VII-. Barbero és interessant. No entenc la mania de remuntar Ejpanya als visigots, cap país europeu es remunta al prefeudalisme (ai, sí, els nazis a la seva època: Armini i Teutoburg). Busqueu altres referents més propers! (no dubto que els tingueu, vàlids o no)
ResponderEliminarEscaneja el teu títol si vols, però no crec que sigui vàlid com argument en aquesta conversa.
ResponderEliminarJo no tinc que buscar cap referent més, he escrit un article amb 27 notes de bibliografia de diferents autors, si no et serveixen es el teu problema.
Saps a quants autors y llibres has citat tu? Cap.
I no som nosaltres qui remuntem Espanya als visigots, ho feien els espanyols del segle IX:
Luis Íñigo Fernández: “España: historia de una nación inacabada”, pàgina 134: Els textos pioners d'aquella rudimentària historiografia medieval, que daten de finals del segle IX, la “Crònica Albeldense” i la “Crònica d’Alfons III”, legitimen ja als primers reis sobre la base de la continuïtat dinàstica respecte als seus predecessors gots; descriuen la derrota de don Roderic a Guadalete com la “pèrdua d’Espanya” i defineixen amb claredat meridiana el seu programa polític: la “Hispaniae salus”, “la salvació d’Espanya”.
El temps que em fas perdre per no haver-te llegit l’article sencer...
Per cert, “Ejpanya”? Quan no es tenen arguments es passa al insult i el menyspreu. No publicaré cap missatge més que falti el respecte al nostre país. Si vols renegar com a català de les teves arrels i historia fes-ho amb respecte.
Bona tarda.
A Joanvibo:
ResponderEliminarEl Reino visigodo aunque no fue el que originó a nuestro pueblo, si que fue un agente activo en dotar a España y a los Españoles (o hispanos como quieras) de una identidad autónoma e independiente. Tras la caída de dicho reino se mantuvo entre los descendientes de la España romano-goda la identidad y cultura de dicho reino. En casi nada se diferenciaba un hispano del s.VIII de uno del s.X, es con la baja edad media y la llegada de la reforma gregoriana, la liquidación del Imperio Hispánico, el asentamiento de 4 estados hermanos pero jurídicamente independientes... con el que cambian las cosas.
Los Españoles/godos eran un grupo étnico bien definido. Tanto es así que este término se reservaba a los cristianos independientes, a los mozárabes y a los muladís (a pesar de haberse hecho musulmanes eran étnicamente hispanos/godos: lengua hispana, leyes y tradiciones culturales hispánicas) el uso del término Hispano luego Español y godo significaba indistintamente lo mismo.
De hecho los árabes ven en las rebeliones que protagonizan muladis, mozarabes apoyados por los asturianos la "asabiya" que se traduce como la solidaridad nacida de la comunidad tribal como lo denomina el historiador arabe peninsular de la épcoa Ibn Hayyan.
Entre las gentes de la baja edad media una vez casi finalizada la recreación de la soberanía cristiana sobre España, mantienen esta conciencia étnica y la labor de los Reyes Católicos fue para ellos la restauración del Reino Godo, es decir reunificar de nuevo políticamente a España bajo el cristianismo y por los descendientes de dicho reino.
"Hispania tota sibi restituta est"
benvolgut anònim:
ResponderEliminarparles de 4 estats, però els 4 estats no van ser uniformes durant l'Edat Mitjana. Anaven canviant la naturalesa en funció d'unions dinàstiques (hi va haver León, Castilla, Navarra, Portugal... Aragó i un mosaic de comtats catalans). Les estructures de Catalunya són clarament carolíngies -la figura del comte, els sistemes de mesures, l'organització territorial i del camp-; bé és cert que pot ésser que a Astúries i Castella hi hagués amb més força el referent dels gots (no en va, els Campos Góticos estaven a la zona de Palencia). Per últim, remarcar que -morta Isabel- Ferran el Catòlic es va casar amb Germana de Foix per a tenir-hi descendència i que aquesta heretés els territoris de la Corona d'Aragó.
En definitiva, és interessant el teu punt de vista, però el referent dels gots com a precursors d'una unitat és una interpretació a posteriori. Visió fonamentada en els territoris on l'element visigòtic -ho admeto- va tenir més pervivència, però a Portugal i Catalunya aquesta 'gotització' hauria estat més dèbil
Hola Anónimo, gracias por tu comentario.
ResponderEliminarSeguramente, como a mí, te habrá sorprendido la respuesta de joanvibo, hablando de una supuesta “gotización”, es la primera noticia que tengo que los visigodos, en vez de adoptar la cultura hispano-romana, su lengua, sus leyes… se dedicaron a “gotizar” al pueblo hispano… Bueno, voy a contestarle.
Un saludo.
Hola joanvibo,
ResponderEliminarNo em sembla encertat parlar de “gotització”, dons aquesta no es va produir. Si haguessis llegit l’article sabries que els visigots van assimilar la llengua, la cultura, els costums i la religió dels hispans.
Tots el hispans es sentien identificats amb el nou Estat, el regne visigot espanyol, dons aquest va ser una continuació de la Hispania romana.
Els visigots arriben a Hispania com aliats de Roma i la organització administrativa y judicial va ser respectada gairebé íntegrament.
Van ser el visigots els que en la seva arribada a Hispania van acabar la seva romanització.
Com podem llegir a “Compedio de Historia de España” de Pérez Bustamante: “La población hispano-romana influyó poderosamente sobre los invasores, y, de esta conjunción nació uno de los Estados de más vigorosa personalidad en toda Europa durante el tránsito de la Edad Antigua a la Edad Media”.
Una noticia interessant al respecte:
http://elpais.com/diario/2006/08/04/catalunya/1154653646_850215.html
Però com ja he dit, poca importància té on es va assentar el gruix de la població visigoda perquè aquesta es va hispanitzar.
I sobre el que has dit de les estructures de Catalunya et recomano llegir aquests articles:
http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com.es/search/label/Historia%20general%20de%20Catalu%C3%B1a
On podràs llegir:
“Normalmente los condes de la Marca no eran francos, sino visigodos o galo-romanos; estos personajes solían proceder de Aquitania, y, más concretamente, del Condado de Tolosa y de la Septimania cuya población no era franca sino galo-romana o, incluso, visigoda en parte. Según el Marqués de Lozoya (Historia de España, Ed. Salvat) parece que la mayoría de los condes de la Marca Hispánica “pertenecían a famosas familias de “godos renegados” que habían aceptado el dominio franco de la Galia”. Por ejemplo, el primer conde de Barcelona, Bera, era visigodo”.
“Durante su primer siglo de existencia la Marca Hispánica se va organizando según moldes romano-visigodos-francos. No todo, ni mucho menos, fueron moldes francos. Ya Carlomagno había creado un régimen especial para la Septimania y la Marca Hispánica, llamado “Régimen Hispano”. Carlomagno respetó la legislación propia de la Septimania y de la Marca Hispánica, fundada en el “Forum Judicum” visigodo, basado a su vez en el derecho romano y en las costumbres”.
A joanvibo:
ResponderEliminar"però el referent dels gots com a precursors d'una unitat és una interpretació a posteriori"
1450 Rodrigo Sánchez de Arevalo. "Compendiosa historia hispanica":
«Inclyti gotthi monarchiam omnium Hispaniarum obtinuerunt;... post dictum Pelagium in diversa regna divisa est Hispaniae monarchia»
"La ínclita monarquía goda obtuvo todas las Españas...después de Pelayo en diversos Reinos se dividió la Monarquía Española"
Y este es el último de una serie de ejemplos que desde Juan de Biclaro en su crónica del 586 identifican al Reino Godo con España. Desde la primera crónica asturiana se refleja que la reconquista tiene como fín volver a restaurar el Reino perdido. Extracto de la crónica profética:
"Entrarás en la tierra de Gog (el pueblo godo)con pie fácil, y abatirás a Gog...Sin embargo, puesto que abandonaste al Señor...como hiciste a Gog, así hará el contigo. Una vez que los hayas poseído en esclavitud 170 años...Gog te dará tu pago como tú hiciste, y puesto que en fecha próxima se cumplirán ciento setenta años de la ocupación de España -la sitúan en el año 714-se predice que este príncipe nuestro, el glorioso don Alfonso, reinará en tiempo próximo en toda España... Cuando se cumpla el plazo fiado por el profeta, se espera que llegue la venganza de los enemigos y se haga presente la salvación de los cristianos..."
Mª do Rosario de la Universidad de Coimbra
"Terra de Espanha A medieval Iberian Utopia":
"...En cuanto a la Reconquista, no se entiende como la conquista errático circunstancial de la tierra árabe protagonizada por un individuo o un grupo de individuos en nombre de una restringida comunidad cristiana (reino), sino como un programa concertado y consciente de la restauración de la soberanía cristiana en España, llevada a cabo por las personas que habían sido despojados de ella, podemos ver que surge en la formulación de la Crónica Profética, que data de 883. Este texto muestra una aguda conciencia de la unidad de España, que va mucho más allá de la autolegitimación neogótica creada en torno a la monarquía asturiana.(Para quienes el Reino godo había sido resturado en la corte de oviedo)
Georges Martin ha demostrado su coherencia como un proclamación de la unión entre el pueblo gótico - no como linaje escogido, sino como una unidad étnica, "gens gotica" - y España, cuya integridad y soberanía es su destino restaurar y mantener.
Este enlace entre el pueblo Espano (que es el término que se usaba en la alta edad media para los Españoles como se recoge ya en la crónica del 850 del moro rasis)fue postulado por primera vez por San Isidoro de Sevilla. Y la misma idea mantienen los Reyes Católicos cuando conquistan granada Los reyes católicos en la carta al sultán de Egipto argumentando porque conquistaban Granada:
"Las Españas en los tiempos antiguos fueron poseídas por los reyes sus progenitores; e que si los moros poseían agora en España aquella tierra del reino de Granada, aquella posesión era tiranía, e non jurídicia. E por escusar esta tiranía, los reyes sus progenitores de Castilla y de León siempre pugnaron por lo restituir a su señorío, SEGUND ANTES LO HAVIA SIDO"
Los godos/hispanos/Espanos/Españones/Españoles/al-ispan...era un pueblo definido étnicamente: es decir por parámetros culturales, de linaje(muchos pueblos como el gitano una vez casi totalmente culturizados sólo les queda el linaje como método de autoseparación), históricos linguísticos y religiosos. Aunque que un hispano se hiciera musulman no cambiaba su condición étnica al igual que un Arabe cristiano que viviera en la peninsula era arabe (como Cristobal)
Como dijo Alfonso VIII antes de la batalla de las navas de tolosa:
“..los de Aragón et portogaleses et gallegos et asturianos: Amigos, TODOS NOS SOMOS ESPANNOLES, et entraronnos los moros la tierra por fuerça e conquiriéronnosla, et en poco estidieron los cristianos que a essa sazón eran que non fueron derraygados o echados della”
A los españoles les invadieron los árabes.
En la la “Chronica Adefonsi Imperatoris” (del Emperador de España Alfonso VII) tienes una mención no de que el Reino Godo se le llame reino de España, si no que debido a que el Reino Godo reinaba sobre Narbona se dice que Narbona es parte de España: “facti sunt termini regni Adefonsi regis Legionis a mare magno Occeano, quod est a PATRONO SANCTI JACOBI, usque ad fluvium RODANI”
ResponderEliminarY esta mencion no es unica, debido a que El Reino godo es conocido como Reino de España hay muchas menciones de las zonas galas godas como España. Esta tradicion comienza con Fredegario en su cronica del 660 las llama la "hispanogallia". En el texto litúrgico del “oficio de San Carlomagno”, de la Catedral de Gerona, la “lectio I” recoge la leyenda del viaje del emperador a Santiago y su propósito de conquistar España a los infieles y, puesto en ello, Carlomagno “capta vero civitate Narbona et munita in qua Ispania inchoatur, perveniens ad terram Rossilionis que est principum Cathalonie”
la idea de españa expresada en esas palabras del oficio de san carlomagno: en Narbona da comienzo España, de la que es una parte Cataluña, que sólo empieza en el Rosellón.
los textos de la “pseudo-división de Wamba”,de los monasterios de San Juan de la Peña y Montearagón, escrito el primero todavía en letra toledana y el segundo perteneciente a fines del XII, terminan su enumeración con estas palabras:“Haec sunt sedes ispanienses divise a Narbona usque Yspalim” Narbona sede episcopal española.
Otro nombre común para las tierras galas españolas es el de "Espanna la menor". Para la “Primera Crónica General” las dos partes de España son, España la mayor y España la menor. “Los grandes montes que son llamados Pirineos, que departen Espanna la mayor de la otra y estos montes comienzan se a la grand mar mayor cabo la villa que es llamada Bayona, que yaze en ese mar misma contra cierço e atraviessa toda la tierra fastal mar Mediterraneo e acabasse alli cab una villa que dizen Colibre”
Sobre la conquista que los franceses hicieron de las tierras que el Reino de Aragon tenia en el sur galo tras la batalla de muret, la Primera Cronica General dice esto: "“Vinieron los franceses correr y estragaron a Espanna la menor”, cuyas ciudades son Narbona, Albi, Rodez, Carcasona, Auch.
Y hacen diferencia entre las zonas galas del reino de aragon y las que fueron del Reino godo: "“Demás es en esa Espanna la Galia Gotica que es la provincia de Narbona”.
la “Crónica Pinatense”. En ésta –una de las obras historiográficas dirigidas por Pedro IV de Aragón- no se afirma de uno u otro rey español que su reino llegara hasta el Ródano, sino que se viene a dar ese límite a España: “tota Ispania occupata per sarracenos usque ad locum de Arleto (Arlès) provintiae”
Lo mismo dicen los propios occitanos:
En el poema provenzal de “Ronsasvals”,la hermosa Alda,enamorada de Roldán, pregunta a un peregrino si viene de Santiago y si “Es vos passat per Espanha la grant”
poema del trovador Alberto de Sistero en 1120:
“Monges, digats, segón vostra sciença,
qual valon mais, Catalan o Francés;
et met de sai Guascuenha e Provença,
e Limozin, Albernh e Vianés;
e met de lai, la terra del dos res”
El anónimo cantor occitano de la Santa Fe de Agen califica su canción de una “razon espanesca”
el “ops d’Espagne” de Marcabrú :
Ab la valor de Portegual
e del rei navar atretal
ab sol que Barsalona’s vir
vers Toleta l’emperial,
segur poirem cridar: Reial/
e paiana gen desconfir
Dante en su “De vulgari eloquio” considerara la tierra al norte de los Pirineos "habitación de los Españoles"
Y para terminar dos ultimos ejemplos:
ResponderEliminarLa “Historia Silense” llama a los Reyes godos "reyes españoles" (aunque esto ya se había hecho en el s.VII):
“Hispanici autem Reges a Rodano Gallorum maximo flumine usque ad mare quod Europam ab Africa separat… gubernaverunt”
Y el ejemplo de totalidad de las tierras que pertenecen al Pueblo Español (nacion significaba pueblo) que da Diego de Valera:
"so la nasción de España se cuentan: la Francia gótica que es Lenguadoque, Narbona, Tolosa, Castilla, León, Aragón, Navarra, Granada, Portugal"
Al antiguo dominio godo y mantenimiento de la unidad eclesíastica medieval, hay que añadir que buena parte de occitania se encontraba en un proceso de "hispanización" desde Berenguer III y sobretodo desde que los señores de gascuña, provenza, tolosa, foix...se declararan vasallos del Emperador de España Alfonso VII de León y acudieron a su coronación imperial junto a los principales súbditos: el Rey de Pamplona y el de Aragón (más tarde el conde de barcelona al recaer el mando sobre aragon en su casa)
Esa españolización fue continuada por los reyes de aragón. Y por eso Diego de Valera considera al pueblo Español legítimo dueño de estas tierras y no al invasor francés.
las crónicas carolingias repiten con insistencia que los habitantes de "Gothia sive Hispania" (hacen muchas veces sinónimos España con el Reino Visigodo, como ya había sucedido desde Juan de Biclaro) tienen una ley particular y propia, unas tradiciones, una organización político militar autónoma a esta pueblo diferenciado diplomas y anales subrayan la perfecta sinonimia entre Gothi e Hispani: «Gotos sive Hispanos intra Barchinonam famosi nominis civitatem...».
Los árabes también meten dentro de Al-Andalus a la septimania y a Ceuta.
Esta sinonimia se debe a que España era la "pars pro toto" del Reino. Nosotros llamamos Holanda y Holandés a los Paises bajos porque Holanda era el principal territorio que constituyó dicho estado, y eso mismo pasó en el Reino godo con respecto a España.
En las fuentes árabes, muladís(ibn al qutiya) o de los mozárabes como Alvaro o Eulogio (los cuales al igual que los asturianos, navarro-aragoneses o catalanes se siguen llamando godos hasta el s.XI) también son términos intercambiables.
En cambio desde el el lado galo ellos siempre se autodenominaron godos no hispanos.
Los españoles o godos eran un grupo étnico, aquellas gentes de cultura latino-gótica, con una ley común, antroponimia, iglesia y rito similar.