Què és Espanya?

EL NOSTRE NOM ORIGINAL

"Hispània" prové del fenici i-span-ya (fenici <איספני>), un terme llatinitzat pels romans i el seu ús està documentat des del segon mil•lenni abans de Crist, en inscripcions ugarítiques. (1)

El significat de la paraula Hispània és “illa on es baten metalls”. La “i” tant en hebreu com en fenici, significaria “illa” o “costa”; “Span” de l’arrel spy significaria “revestir de plaques de metall”. La terminació “ya” s’explicaria com a terminació de nom d’ofici, documentat en ugarític. (2)

Els fenicis van ser els primers a batejar-nos i van constituir la primera civilització no ibèrica que va arribar a la península per expandir el seu comerç i que va fundar ciutats com Cadis, Màlaga o Eivissa, entre altres.


ROMA

Amb Roma Espanya aconsegueix la seva primera fórmula d'unitat, cultural i històrica, i política, com a província de l’Imperi.
La dominació romana a Hispània va durar més de sis segles; encara que a la zona càntabra va ser d'uns dos segles menys, tota Hispània va quedar profundament romanitzada; la llengua, la cultura, les lleis, els costums, la religió de Roma es van imposar tan profundament, que les seves petjades encara perduren. (3)

El terme Hispània a més d’al•ludir a un determinat territori, és a dir, a la península i les seves terres adjacents (Illes Balears), feia referència als seus habitants, així com també s'esmentava amb aquesta expressió a una sèrie de costums, més o menys similars, que desenvolupaven els pobladors d’aquestes terres, als quals se’ls anomenava amb el suggestiu terme de hispani. (4)
Com ens explica Luis Suárez Fernández els hispani “seguien sent considerats com una comunitat ben definida dins del variat conjunt mediterrani”. (5)


CAIGUDA DE ROMA, ESPANYA COM A REGNE INDEPENDENT

Amb la caiguda de Roma Espanya passa a ser un Estat independent, un Regne, el Regne visigot espanyol.

L’any 475, Euric rep una espècie d'investidura romana per al conjunt d’Hispània, de mans del penúltim emperador de Roma, convertint-se en el primer rei d’Espanya. (6) Espanya, per tant, adquireix la primera fórmula de la seva unitat històrica de forma independent (després de la unitat romana) de mans d'una Roma agonitzant.

Els visigots, a diferència dels francs, els germans, els angles, els saxons, els burgundis i els llombards, mai van substituir el nom llatí del seu territori per un propi, anomenant al seu regne Hispània. En les acaballes del període visigot el terme Hispània s’abreujava en ocasions fins a convertir-se en Spania i els seus reis eren de vegades denominats “reges Spaniae”. (7)

Els gots assimilen la llengua, la cultura, els costums i la religió dels hispans i, sota les ruïnes de la Hispània romana, funden la Hispània goda.

L'ESPANYA VISIGODA

El Regne visigot espanyol va passar per diverses fases on va aconseguir la unitat cultural, religiosa, territorial i jurídic-política que van convertir al Regne visigot en una nació.

Unitat cultural: els visigots, malgrat ser un dels pobles bàrbars més romanitzats, van trobar a Hispània una societat totalment romanitzada (en la seva immensa majoria) el que va fer que adoptessin la cultura i tradicions dels hispans, inclosa la llengua llatina.
I com a gran representant de la cultura espanyola del Regne visigot tenim a Sant Isidor de Sevilla, que va ser el gran polígraf occidental de la seva època i realment l'erudit espanyol més influent de tots els temps. Sant Isidor es referia al Regne visigot denominant-ho “Pàtria” de “els pobles de tota Espanya”. (8)
Per l’ historiador Jacques Fontaine això va constituir “la gènesi de la ideologia hispà-gòtica”, generant “una espècie de nacionalisme cultural”. (9)

Aquest nacionalisme cultural ho podem trobar en les Etimologies de Sant Isidor de Sevilla, escrites en plena maduresa, entre el 627 i el 630, en les quals podem trobar el seu "De Laude Spaniae", fervent demostració del seu sentiment nacional per Espanya:

"De totes les terres, quantes hi ha des d’Occident fins a l’Índia, tu ets la més bella, oh sacra Espanya, mare sempre feliç de prínceps i de pobles! Bé se't pot dir reina de totes les províncies....; el teu honor i ornament del món, la més il•lustre porció de la terra, en qui la gloriosa fecunditat de la raça goda es recrea i floreix. Natura es va mostrar pròdiga a enriquir-te; tu, exuberant en fruites, plena de vinyes, alegre en messes..., tu abundes de tot, assentada deliciosament en els climes del món, ni torrada per les cremors del sol, ni enrederada per glacial inclemència... Tu vences al Alfeu en cavalls, i al Clitumno en bestiars; no enveges les arbredes i les pastures de Etrúria, ni els boscos d'Arcàdia...
Rica també en fills, produeixes els prínceps imperants, alhora que la porpra i les pedres precioses per adornar-los. Amb raó et va cobejar Roma, cap de les gents, i tot hi que et va esposar la vencedora fortalesa Romulea, després el florentíssim poble god, després de victorioses peregrinacions per altres parts de l'orbe, a tu va estimar, a tu va raptar, i et gaudeix ara amb segura felicitat, entre la pompa règia i el faust de l’Imperi".

Per a Menéndez Pidal aquesta lloança a Espanya “és el cant auroral de l'alosa que acompanya als esposoris d'Espanya amb el poble god i anuncia l’adveniment de la nova nació”. (10)

Sant Isidor va escriure això molts segles abans que existissin Castella, Aragó, Catalunya, València, Portugal... Espanya era, en ple segle VII, la Pàtria, la Nació, dels hispans.

Unitat religiosa: el 8 de maig de 589 en el III Concili de Toledo Recared ratifica la seva conversió al catolicisme. Per al professor Teodoro González aquesta conversió “és l'acte fonamental del regnat de Recared, i per mi, el més important de tota la història d'Espanya per les seves implicacions polítiques i religioses. Es posaven amb ell els fonaments d'una nova nacionalitat espanyola, en aconseguir la unitat religiosa i política del poble invasor i dels habitants hispà-romans de l’Espanya visigoda. Llavors adquireixen tots els habitants d’Espanya la convicció que formen un poble, una nació, eliminant, a més, els obstacles que poguessin existir per arribar a la fusió de races”. (11)

Els visigots van presidir una cultura religiosa enormement desenvolupada per a l’època i van començar a formar un tipus especial d'ideologia i d’identitat règia, de manera que en cert moment del segle VII la monarquia visigoda representava un model polític i religiós tan desenvolupat com uns altres que es podien trobar a Occident. (12)

Unitat territorial: els visigots lluiten per fer fora del seu regne als altres pobles assentats en ell i recuperar així la unitat territorial romana.
Leovigild l'any 585 venç definitivament als sueus, convertint-se en el gran restaurador de la unitat d’Espanya.
Unitat que va consumar el rei visigot Suintila en el 624 en expulsar definitivament als bizantins.

El Regne visigot espanyol era un territori definit amb precisió, en realitat, el primer Estat cristià i europeu a comptar amb una exacta definició geogràfica. Cap dels seus contemporanis la va tenir, ni doctrinal ni territorial. (13)

Unitat jurídic-política: la unitat catòlica, rubricada amb la unitat territorial, va aconseguir el seu zenit amb la unitat jurídica quan en el 654 Recesvint va promulgar el “Liber Iudiciorum” o “Fuero Juzgo” (nom amb el qual va ser traduït en temps de Ferran III de Castella).

El codi comprenia dotze volums que tractaven de forma sistemàtica els aspectes legislatius del Regne. A partir d’aquest moment tant gots com hispans es regirien per les mateixes lleis.
Per fi la població hispana i goda veia culminar el procés de la unificació poblacional. (14)

La primera pedra, d’aquesta unitat poblacional, la va posar Leovigild amb el seu “Codex Revisus”, en 573, suprimint la odiada llei que prohibia els matrimonis mixtos, entre hispans i gots, fet que va produir la unitat ètnica dels dos pobles que va fer desaparèixer les paraules “gothi” i “romani”, substituïdes ara per “hispani”. (15)

El IV concili de Toledo, celebrat al desembre de 633, al•ludia al conjunt de la població, considerant-la part d'una única “gens et pàtria” (poble i pàtria). (16)

El “Fuero Juzgo” va ser el codi jurídic més extens de la seva època, relativament el més complexa, i durant uns sis segles va ser seguit de diverses maneres en tots els estats hispànics, sense excepció. (17)

Com hem vist el mite que Espanya neix amb els Reis Catòlics queda totalment desterrat.

Un cronista de l’època, Mossèn Diego de Valera, es va dirigir a Ferran el Catòlic indicant-li el següent:

“es profetizado de muchos siglos acá que no solamente seréis señor de estos reinos de Castilla y Aragón, que por todo derecho vos pertenecen, más avréis la monarchía de todas las Españas e rreformaréis la silla ymperial de la ínclita sangre de los godos donde venís”. (18)

Clar exemple que el nou Estat creat amb la unió de Castella i Aragó era la recuperació, encara inacabada (faltaven Navarra, Granada i Portugal), de l’antic Estat visigot.


LA PÈRDUA D'ESPANYA

El 19 de juliol de l’any 711, en les ribes del Guadalete, les tropes àrabs i berbers de Tàriq derroten completament a l'exèrcit visigot del rei Roderic, víctima de la traïció dels fills de Vítiza i els seus afins.
Va haver-hi una segona batalla a Écija, on ja no es va repetir la traïció del Guadalete i els invasors van sofrir una gran mortaldat, però van guanyar la batalla.
Tàriq va avançar com una fletxa fins a la capital del Regne, Toledo, on va defraudar als vitizans, que esperaven l'entronització d'un dels seus. Tàriq, que va conquistar Toledo amb l'eficaç cooperació dels jueus, va menysprear als traïdors i va assumir el Regne d’Espanya en nom del califa de Damasc. Era el dia de Sant Martí, 11 de novembre de 711, data que marca la pèrdua d'Espanya. (19)

A la Crònica Mossàrab de l’any 754 podem llegir com “Roderic va perdre miserablement, a més del seu poder, la seva pàtria”. (20)


RECONQUESTA

Amb la Reconquesta es pretenia recuperar la “Espanya perduda” (21), el Regne visigot espanyol, per això els primers reis hispans són nobles visigots, que basen la seva legitimitat en aquesta ascendència. (22)

Fins i tot entre els mossàrabs (cristians en territori musulmà) s’enyorava aquella “Espanya perduda” en el tràgic any 711, com comprovem en la citada Crònica Mossàrab.
La idea de la reunificació hispànica va estar sempre latent durant tota la Reconquesta, i tots els regnes cristians tenien aquest objectiu, com es demostra en els textos històrics. (22)

Els francs diferenciaven els territoris d'Espanya de la resta de les seves possessions i donaven a la part cristiana d'Espanya, que d'ells depenia, unes lleis pròpies i diferents a la resta de territoris. A Espanya la consideraven una unitat política i jurídica diferent a qualsevol dels seus altres territoris. Carlemany i els seus immediats successors van crear un règim especial, de privilegi, l’anomena’t “règim dels hispans”. (23)
El territori hispà conquistat als àrabs pels francs va ser anomenat amb el significatiu nom de Marca Hispànica (origen de Catalunya).


EL CONCEPTE D'ESPANYA

Totes les variants del terme Hispània, tant llatines (Spaniae, Spania…) com en llengua romanç (España, Espanya, Espanha…) signifiquen el mateix i fan al•lusió a tota la nostra península (i les seves terres adjacents, les Illes Balears).
El concepte del terme Espanya comença a desvirtuar-se amb la unió de les corones de Castella i Aragó.
Amb la unitat de les dues Corones molts, des de l’estranger (24), comencen a anomenar “reis d'Espanya” als Reis Catòlics, títol que rebutgen per no ser reis de Navarra i Portugal.

“…Isabel i Ferran (els Reis Catòlics), els qui refusen la titulació de “reis d’Espanya” proposada pel Consell Real una vegada reunida la major part de la península, perquè sense Navarra i Portugal estava incompleta”. (25)

Però molts ja els anomenen reis d’Espanya, amb les consegüents protestes dels reis portuguesos, (26) i així anomenaran als seus successors. El canvi de dinastia (a una dinastia estrangera, els Àustrias) i el gir dels interessos polítics cap a l'Imperi faran la resta.

Fins al segle XVIII els mateixos portuguesos es denominen a ells mateixos espanyols. Així anomena als portuguesos el també portuguès Luis de Camões, el poeta més important de la història en llengua portuguesa, que els defineix com:

"Uma gente fortíssima de Espanha". (27)

Per a més informació: http://portugalhispanico.blogspot.com/

Aquesta identificació del terme Espanya amb la unió de Castella i Aragó (i més tard Navarra) farà que els portuguesos, per diferenciar-se de l'altre Estat peninsular, deixin de anomenar-se espanyols, i amb això perdin gran part de la seva identitat, i el terme Espanya quedi, irremeiablement (o potser no…), desvirtuat.

NOTES:

(1) Mª Cruz Fernández Castro: “La península ibérica en época prerromana”, al capítol “Los inmigrantes fenicios”, pàgina 40.

(2) Jesús Luis Cunchillos: “Nueva etimología de la palabra Hispania”, Actas del IV Congreso Internacional de Estudios Fenicios y Púnicos, Vol. I, Cádiz 2000, pàgines 217-225.

(3) Marcelo Capdeferro: “Otra historia de Cataluña”, pàgina 20.

(4) Julio Valdeón Baruque: “La Reconquista”, pàgina 24.

(5) Luis Suárez Fernández: “Hispania: los fundamentos de la Nación española”, a la Real Academia de la Historia, España como nación, pàgina 21.

(6) Ricardo de la Cierva: “Historia total de España”, pàgines 125 y 126.

(7) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 81.

(8) Jacques Fontaine: “Isidoro de Sevilla”, pàgina 284.

(9) Jacques Fontaine: “Culture et spiritualité en Espagne du IV au VII siècle”, pàgina 38.

(10) Ramón Menéndez Pidal: “España y su historia”, Vol. I, pàgina 213.

(11) Ricardo García Villoslada, Manuel Sotomayor, Teodoro González García, Pablo López de Osaba: “Historia de la Iglesia en España: La Iglesia en la España romana y visigoda siglos I-VIII”.

(12) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 82.

(13) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 81.

(14) Juan Antonio Cebrián: “La aventura de los godos”, pàgina 187.

(15) Vicente Ángel Álvarez Palenzuela (Coord.): “Historia de España de la Edad Media”, pàgina 49.

(16) Gonzalo Martínez Díez y Félix Rodríguez Barbero: “La Colección Canónica Hispana”, Vol. V, pàgines 248-253.

(17) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 79.

(18) Julio Valdeón Baruque: “La Reconquista”, pàgina 174.

(19) Ricardo de la Cierva: “Historia total de España”, pàgines 150 y 151.

(20) John V. Tolan: “Sarracenos”, pàgina 111.

(21) Jesús Laínz: “Adiós, España”, pàgina 82: El lament per l’Espanya perduda a Guadalete, que ja trobem a la Crònica Mossàrab de l'any 754, va ser compartit per tots els peninsulars, d'una punta a l'altra. El navarrès Rodrigo Jiménez de Rada (1170-1247) va escriure: “Ai dolor! (…) aquest regne tan notable, tan distingit, brandada contra si mateix la pròpia espasa (…) es va esfondrar en els prolegòmens d'un sol atac. I van ser conquistades totes les ciutats d’Espanya”.

(22) Luis Íñigo Fernández: “España: historia de una nación inacabada”, pàgina 134: Els textos pioners d'aquella rudimentària historiografia medieval, que daten de finals del segle IX, la “Crònica Albeldense” i la “Crònica d’Alfons III”, legitimen ja als primers reis sobre la base de la continuïtat dinàstica respecte als seus predecessors gots; descriuen la derrota de don Roderic a Guadalete com la “pèrdua d’Espanya” i defineixen amb claredat meridiana el seu programa polític: la “Hispaniae salus”, “la salvació d’Espanya”.

(23) Ferran Soldevila: “Història de Catalunya”, pàgina 37.

(24) Julio Valdeón Baruque: “La Reconquista”, pàgina 177: “Molt significatiu va ser el que va dir el conegut humanista italià Pere Màrtir d’Angleria, qui va acabar assentant-se en terres hispanes: `Reis d’Espanya diem a Ferran i Isabel perquè posseeixen el cos d’Espanya; i no obsta, perquè no els diem així, el que falta d'aquest cos dos ditets, com són Navarra i Portugal´”.

(25) Fernando García de Cortázar y José Manuel González Vesga: "Breve Historia de España", pàgina 29.

(26) Stanley G. Payne: “España, una historia única”, pàgina 166: “Ferran (el Catòlic), per exemple, va parlar de la Corona d'Espanya durant un acte públic en 1514. En aquestes rares ocasions la Corona de Portugal mai trigava a presentar les seves queixes, perquè la idea que el terme Espanya al•ludia a tota la Península seguia estant molt arrelada, i així es mantindria fins a ben entrat el segle XVIII”. (…) “Fins a on jo sé, l'última gran ocasió en la qual la Corona portuguesa va qüestionar la utilització de les expressions Corona d’Espanya o Monarquia d’Espanya per al•ludir als governants de Madrid va ser en l’època de la Pau de Utrecht de 1714”.

(27) Luís de Camões: “Os Lusíada”, (1572) Canto I, estrofa XXXI.