Para conocer el sentir de los catalanes en la Edad Media, sólo tenemos que rescatar los cronistas catalanes de la época. Será en la Cataluña medieval, comparado con el resto de Europa, donde aparecerá con más intensidad el fenómeno de las crónicas; por lo tanto, se cuenta con unas fuentes privilegiadas. Al analizarlas, no asoma el más mínimo nacionalismo, sino un profundo sentido hispánico. Como señaló Jaume Vicens Vives en su Notícia de Catalunya, refiriéndose a los cronistas medievales catalanes:
“Ningún cronista dudo nunca en utilizar lo nombres de España y español en sentido geográfico, histórico o político”.
En la Crónica de Jaime I, de 1238, y una de las más famosas de nuestras crónicas, se pueden leer fragmentos como los que siguen:
“Nostre Regne es lo mellor Regne d’Espanya” … “Nostre pare lo Rei en Pere fou lo pus franch Rey que anch en Espanya” … “Car nos ho fem la primera cosa per Deu, la segona per salvar Espanya, la terça que nos e vos haiam tan bon preu e tan gran honor que per nos e per vossin salvada Espanya”.
Esta crónica fue dictada oralmente por Jaime I y refleja claramente su sentir.
Hace unos años el partido independentista Esquerra Republicana de Catalunya celebró un homenaje a Jaime I. Fue divertido ver cómo unos republicanos independentistas celebran la figura de un Rey que se sentía plenamente español:
Las otras crónicas discurren por el mismo camino. El autor anónimo que escribe Flos Mundi (1407), en catalán, refiriéndose a cronistas no españoles, señala:
“Mas por eso, como éstos no seno españoles, no se han preocupado de tejer la historia de España sino superficialmente. Yo empero, que soy español, tejeré y regularé dicha historia”.
Jeroni Pau escribió su obra De fluminibus et montibus Hispaniorum (1475), en la que describe la topografía catalana refiriéndose a ésta como española. De Barcelona dice que es una de las mejores ciudades de España (“maiores Hispaniae urbes”). El canónigo de Barcelona Francesc Tarafa escribe Ghottolandia, Catalunya al present denominada (1533). Es una crónica hispanista en la que reivindica la singularidad de los catalanes en cuanto que descendientes de los godos que, en relación de igualdad con Castilla, pretenden formar España. En 1534, Pere Tomich publica Les Històries e Conquistes dels reys d’Aragó e comtes de Barcelona. La obra es una reivindicación de la hispanidad de la Corona de Aragón. Y se ensalza la unidad de los godos y su recuperación por parte de los catalanes. También por esas fechas aparece la crónica de Berenguer de Puigpardines, titulada Sumari d’Espanya, en la que se rememora el pasado hispánico de la nobleza catalana. Mientras tanto, el archivero del Reino, Pere Miquel Carbonell, escribe sus Cròniques d’Espanya (1547).
El obispo de Gerona, Joan Margarit, que puede ser considerado el primer renacentista y humanista español, tituló sus crónicas: De origine regnum Hispaniae et Gotorum. En su obra Paralipomenon Hispaniae reivindica la unidad de España germinada con los romanos y culminada tras la reconquista. En la dedicatoria a los monarcas españoles, escribe (en catalán):
“Mi designio surge del puro amor a mi Patria (España) a la cual quisiera dar el esplendor que merece”.
Las magníficas crónicas de Bernat Desclot o Ramón Muntaner se sitúan en la misma onda, a las cuales podemos sumar la de Bernat Bordes, durante el siglo XV, que es la más hispanista de todas y en ella dice de la tierra catalana:
“Aquesta nostra terra d’Espanya que s’apella Catalunya”.
Las crónicas catalanas medievales tuvieron su continuidad en una célebre obra de Narciso Feliu de la Peña, editada en 1683. Se trata de Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas. Una obra escrita por un catalán entusiasta de la monarquía hispana y que se la dedica:
“A la sacra y catholica magestad de nuestro gran monarca Carlos segundo (que Dios guarde), Rey de Las Españas, y emperador del Nuevo Mundo”.
Fénix de Catalunya es una obra singular en la que se reflexiona sobre la esencia de Cataluña, cifrada por el autor en su primigenia fe católica y en su fidelidad a los reyes y destino hispánico. Feliu de la Peña propone que sin esta fidelidad es imposible el progreso en Cataluña.
10 comentarios:
Els catalans esclar que som espanyols però el que no som és castellans.
I com que els castellans s'han quedat per ells sols el terme espanyols, els catalans per ser-ho plenament no podem ser espanyols.
Crec que és força fàcil d'entendre.
Hola Joan,
es veritat que en moltes ocasions des de la resta d’Espanya s’ha confós el terme espanyol i castellà, amb pitjor o millor intenció, però també és cert que des de Catalunya no s’ha sabut, o no s’ha volgut, defensar la nostra hispanitat.
Et posaré un exemple, quan els independentistes criden això de “A Catalunya en català!”, es pot sentir ofès un aranès? Jo crec que si. Amb el mateix dret que un català quan te que escoltar allò de “¡En España en español!”
Tindria que renunciar un aranès a la seva catalanitat per que alguns vulguin excloure la seva llengua? Jo crec que no.
Jo, personalment, mai renunciaré a la meva catalanitat, com tampoc renunciaré a la meva espanyolitat. Mai! Passi el que passi. I no deixaré que des de cap extrem, ja sigui nacionalisme espanyol o català, m’arrenquin la meva personalitat històrica i cultural.
Els valents lluiten, els covards reneguen:
http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com/2011/02/renegats.html
Un exemple del que et vull explicar va ser Joan Maragall:
http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com/2010/05/joan-maragall.html
Bon dia Javi,
la comparació amb la Vall d'Aran no és possible. La sensibilització catalana vers les llengües no és la mateixa que la castellana/espanyola.
Per exemple aquí amb l'estatut denominem llengua pròpia l'aranès i en fem llengua vehicular i preferent dins del territori on es desenvolupa i a la vegada la fem oficial a tot el territori de Catalunya (encara que sigui difícil fer-ho efectiu).
Aquesta llei ha estat recorreguda el PSOE mostrant així el tacte que tenen per les llengües espanyoles (llengües sota l'estat espanyol que no són el castellà).
És el mateix tracte que donen els castellans/espanyols amb el català quan recorren lleis com la immersió lingüística i o la preferència del català en les institucions catalanes.
La primera trampa dels castellans/espanyols és fer una única llengua oficial pel tot el territori i les altres cooficials en els seus dominis.
Mira't altres constitucions de països europeus com Bèlgica, Suècia o Suïssa i veuràs la gran diferència.
Bé, jo si crec que es comparable. Quan des de l’independentisme es diuen consignes com “A Catalunya l’escola en català” o “Una país una llengua” i coses d’aquestes estan discriminant, a més del castellà, que també es una llengua dels catalans i oficial, a la llengua aranesa.
Dels temes polítics no vull parlar, aquest no es un blog polític.
Sempre hi ha aquesta mania de confondre governants i poble. Que des del govern espanyol fagin certes coses nocives per la llengua catalana no vol dir que el conjunt del poble espanyol detesti el català. Això és el que ens vol fer creure TV3.
Posem un exemple històric (car aquest és un blog històric segons desitjos del seu autor):
El general Primo de Rivera va prohibir l'ús públic català. Però no podem dir que Espanya, en aquells temps, va ser anticatalana, ja que un nodridíssim grup d'homes castellans(poetes, novel·listes, historiadors, juristes, filòsofs, etc) va signar un manifest en defensa de la llengua catalana. Anteriorment, a més, l'any 1924 (si no recordo malament), s'havia celebrat a Madrid la Feria del Libro Catalán.
També podem posar sobre la taula l'anticatalanisme del bàndol nacional durant la guerra civil. Però no tots eren així: Dionisio Ridruejo va fer imprimir milers de fulls de propaganda en català, i el segon Jefe Nacional de FE-JONS, Manuel Hedilla, tenia homes de confiança catalans i sembla ser que li encantava que parlessin català entre ells.
Totalment d’acord amb l’amic Dasein. Aquí podreu llegir el manifest en defensa del català:
http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com/2009/11/en-defensa-de-la-lengua-catalana.html
I parlen de la dictadura del general Primo de Rivera no podem oblidar que un dels sectors que mes va recolzar el cop d’Estat va ser la burgesia catalana.
ALguns s'emocioneu amb el terme Espanya. Abans de tot sempre dieu que Catalunya nomes eren un petits comtats catalans, vaja, el rei Jacme el considereva Regne, aixo segur que li cou algú.
Quan diu que es el millor regne d'Espanya, parla de Hispania nom heretat dels romans, un territori inclós Portugal, o si vols terra de conills. El que actualment coneixem com Peninsula Iberica.
O sigui no s'emocioneu tant que no había sentiment espanyolista, ni espanyolitat, ni hispanitat ni nacionalisme español, si no fotre fora els sarrains i ser cristians.
Principat de CAtalunya amb finalitat anti-català, molt bé
Ja feia temps que no passava per aquí ningú repartir carnets de bon català! I es que tots els nacionalismes son iguals.
Qui era un “anti-español” a l’època franquista? Tot el qui li portava la contraria al dictador. I ara som anti-catalans els catalans que no ens pleguem a la manipulació i el pensament únic del nacionalisme, merda de feixisme!
I es cert que el rei Jaume I va anomenar en alguna vegada a Catalunya com a regne, tant cert com que Catalunya mai ho va ser. I si, Catalunya es un territori format per diferents contats de la Marca Hispànica. Mes informació:
http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com.es/2012/03/las-raices-hispanas-de-cataluna.html
Per altre banda el terme “Espanya” o “Hispània” fa segles, des de el romans, que va deixar de ser només un terme geogràfic. Ho he explicat moltes vegades als comentaris del bloc i fa un temps vaig fer un article al respecte:
http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com.es/2011/06/que-es-espanya.html
I no publicaré cap comentari més que acusi a aquest bloc, o a la meva persona, de “anti-català”, a no ser que aquesta acusació estigui acompanyada d'arguments i proves.
I per acabar citaré una part d’aquest article, una cita del professor Jaume Vicens Vives, que suposo que per tu també serà un perillós anti-català:
Como señaló Jaume Vicens Vives en su Notícia de Catalunya, refiriéndose a los cronistas medievales catalanes:
“Ningún cronista dudo nunca en utilizar lo nombres de España y español en sentido geográfico, histórico o político”.
Catalunya sempre ha tingut estatus de regne encara que no tingués rei. Perquè el que un territori feia que fos un regne no era el títol sinó l'estatus jurídic, polític i militar d'aquest.
Per tot això, com que Catalunya tenia la seva pròpia moneda, constitucions, drets civils, exèrcit, etc... era un regne.
Mireu les incongruències que alguns defenseu, si el Principat de Catalunya no era cap regne, aleshores què era? De qui depenia? No era sobirà doncs?
Dons no, Catalunya no era sobirana. De fet no ho ha sigut mai.
Mira, et deixo una descripció que va fer el professor Vicens Vives sobre l’estructura política de la Corona d’Aragó:
http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com.es/2011/01/la-soberania-de-cataluna.html
El sobirà de Catalunya era el seu rei, com pots dir que Catalunya no tenia rei?, el rei d’Aragó, que era a mes a mes Compte de Barcelona.
I Catalunya no ha encunyat moneda mai, això l’hi corresponia al rei.
Al igual que el furs, les constitucions i llibertats de Catalunya, que eren concedits per el rei d’Aragó a canvi de diners a recolzament militar.
No entenc aquesta fixació en convertir a Catalunya en un antic regne quan no ho ha sigut mai. El títol nobiliari mes important de Catalunya es el de Conde de Barcelona.
Publicar un comentario